L’Antoni Molist, de Barcelona, es defineix com un «avi remot» de dues netes pragueses. El concepte és rellevant i útil per a la gent catalana a Txèquia: no sabíeu que el necessitàveu! Es refereix als avis (i a tota la parentela) que des de Catalunya manté llaços d’amor. Gent que mai s’hagués pogut imaginar que trobaria gendres, nores i consogres a l’exterior, ni que s’obriria a altres ciutats i cultures. L’Antoni és un dels lectors de la |REVISTA|KAMPA| a Catalunya. Ens alegra poder anunciar que és un nou col·laborador, perquè posa a la nostra disposició el seu fons fotogràfic sobre Praga.
A finals de 2014 intentava trobar les espines d’una carpa fregida i arrebossada acompanyada per amanida de patates, el plat típic de Nadal de la República Txeca, tan tradicional com la por d’acabar el sopar camí d’urgències amb una d’aquelles espines clavada a la gola. Cultiven aquestes criatures en estanys artificials, diuen que ja des del segle XII. De vegades, i per mantenir-los frescs, els deixen una última capbussada en la banyera familiar.
Molt més atractiva resultava l’excel·lent pastisseria casolana nadalenca i encara millor els nostres cordials amfitrions, que ens acollien a casa seva en una petita ciutat de Bohèmia aigües amunt del Vltava. Jan, la parella de la nostra filla, intentava traduir a quatre bandes, però la comunicació real es produïa amb les mirades i els somriures, teníem la voluntat d’agradar-nos i ho estàvem aconseguint. En aquell moment em vaig adonar que ja no érem turistes, ni viatgers, teníem l’estatus de familiars, un privilegi.
No estava previst aquell sopar quan visitàrem Praga com a autèntics turistes per la Puríssima del 1994, un temps curt, amb visites precipitades i baixes temperatures. Praga va deixar una cosa molt especial en nosaltres, ens va captivar. A l’any següent viatjàrem a Budapest i ja no va ser el mateix.
El destí ens va portar a Praga? No crec en la predestinació, vam decidir anar a Praga pel seu interès com a ciutat centreeuropea en temps de Nadal i per veure els canvis socials. Setze anys després l’Elisabet la va elegir com a lloc del seu Erasmus, potser un dels motius fora el bon record. Aleshores va ser quan l’encant de Praga es va materialitzar en una persona i el destí… no, no crec en el destí.
Els viatges es van succeir: l’Elisabet cap allà i el Jan cap aquí. Després nosaltres vam fer de Praga una residència, ja sumem més de 365 dies en 15 viatges. A Praga tenim ara dues precioses netes entre bohèmies i catalanes. Els viatges, malgrat les pandèmies, continuen.
Res va ser planificat, la vida ha fluït imparable i, en aquest cas, feliçment.
El meu afecte per aquestes terres queda palès en un àlbum de fotos que he penjat al meu lloc web. Les fotos apareixen passant el cursor pels botons. És una pàgina enorme, gens usual i no compatible amb mòbils, de les que no agraden a Google.
Antoni Molist (Barcelona)