John Paul Newman es defineix a X com un historiador dedicat a segle XIX i XX al centre i el sud d’Europa, movent-se entre Dublín, Praga, Sofia i Zagreb. El 12 de gener va fer aquesta piulada:
How to recognise Prague’s social classes ? It’s simple: the city’s aristocracy live near green line metro stations, the middle classes favor the red line, and yellow is for proletarians…
No cal dir que és una simplificació, però té un punt atractiu perquè té molt d’aprofitable, sobretot per a la línia verda, en les altres és una mica més forçat.
La línia verda, que segons Newman és on viu l’aristocràcia, uneix Letná i Dejvice a la riba esquerra i Vinohrady a la riba dreta, que són dos barris de sociologia semblant: un urbanisme consolidat des d’abans de la guerra, esplendor burgès de la primera república, pisos grans i esplèndids, velles famílies propietàries. Més enllà Dejvice hi ha la zona de mansions i jardins, amb molts d’edificis que són ambaixades i residències diplomàtiques.
És la línia vermella de classe mitjana? Forçant-ho una mica potser sí. Uneix la zona de Pankrác, on hi ha moltes seus d’empreses i oficines, fins a les zones residencials de Kobylisy i més enllà. A Vyšehrad hi ha el Palau de Congressos més gran, voltat d’hotels.
La línia groga és la que va a Černý Most, un dels complexos d’habitatges populars més grans de la ciutat. Els edificis d’apartaments els van construir molt alts, de deu pisos i més, autèntiques caixes amb la brutalitat del funcionalisme embastardit, i és que el règim comunistat ja feia les coses una mica així, amb més èmfasi en resoldre coses que en concessions sensible.
Potser per això de Černý Most, i per barris semblants a l’altre extrem de la línia, Newman diu que és la línia més proletària. Perquè d’altra banda també passa per Karlín, que és un altre lloc amb múltiples seus d’empreses. La línia groga també passa per Anděl, un altres dels centres de la ciutat, i se’n va cap al sud, seguint la riba esquerra del riu, en uns terrenys on s’estan construint un munt de promocions immobiliàries, amb pisos per a als assalariats emergents, però no tan alts, amb façanes més amb un altre ritme i un altra estructura més treballada, sense un aire tan proletari com el Černý Most dels anys setanta.