Curts VOC Òmnium Cultural 2024 a Praga: és saber explicar històries, o no.

S’ha fet la primera sessió de la mostra de curts catalans VOC 2024 d’Òmnium Cultural. El lloc, el Zizkovsiska, és un petit club o espai de Žižkov que té una vibra semiclandestina: s’hi entra trucant al timbre, i la vintena d’assistents han omplert prou la sala.

Els curts han agradat perquè el públic els ha interpretat i n’ha parlat. La simplicitat enganyosa d’un curt no es remarcarà mai prou: són quinze, vint minuts, el creador no té marge per a la digressió, no té on amagar-se.

La paleta temàtica és àmplia, però sobretot està dins de grans categories, que es van repetint: nens i nenes prepúbers al final de la innocència infantil; gent gran o d’alguna manera marginal; qualsevol sexualitat no normativa; coses al voltant del trauma, el que sigui. Costa no pensar que un curt arribi a existir si no tira cap a certs camps temàtics.

D’altra banda en tots ells la qualitat visual es pot donar per descomptada: les imatges són atractives. També es pot pensar: només faltaria. Els creadors van a caríssimes escoles de cinema i no poden NO aprendre la part del cinema que consisteix en fer una bona fotografia.

Documentals i històries
Anem als curts. «Les més grans» (Dubi Cano, Marta Codesido, Núria Ubach, Ulrika Andersson) és semidocumental. Parla de dones «grans» en els dos sentits: edat i grandesa moral. La frase feta «qui dia passa any empeny» té molt més sentit sobretot a partir dels noranta anys, on cada matí pots saber que el «fins demà» del dia abans a l’amiga amb qui vas fer la passejada de cada dia ha estat l’últim, perquè s’ha mort la mateixa nit.

Alhora, s’homenatja una altra dona longeva, de més de 90 anys, que recull el ram de flors i s’excusa doent que se n’ha d’anar perquè ha de fer el dinar per a deu o dotze. És un exaltació de les dones de més edat, a les mares i les àvies de tothom, que han viscut per als altres, i que ja se’n van anant a l’altre barri, pel fet biològic: la seva desaparició ens porta a un món nou i sospitem que les trobarem a faltar.

«Els amants» (Joan Vives) parteix del vers més conegut del gran Vicent Andrés Estellés, «No hi havia a València dos amants com nosaltres», i crea un deliri d’amor heterosexual boig, amb bandes de música valencianes i monstres marins amb tentacles de sèrie B (!), més passatges fets amb animació. Confronta el món convencional «respectable» i el món marginal, i la boja menyspreada per tothom «normal» triarà anar-se’n al fons del mar amb el seu monstre.

«L’Avenir» (Santiago Ráfales) és una història de nens prepúbers a l’estiu. Un nen i una nena són amics, es maquillen, es filmen, juguen. Es troben amb més nens, i el joc porta la nena a fer-li un petó al nen. Els altres nens no ho veuen, perquè al nen i la nena els tapa un arbre, però nosaltres sí.

Aquest primer petó trasbalsa el nen, se li ensorra el món, no sap què fer, ni què pensar, ni com parlar amb l’amiga, es tanca en ell mateix. El curt s’acaba així, l’espectador es queda desconcertat. El nen pot estar descobrint tant que és homosexual, com tot el contrari. Sigui el que sigui, que a un nen de deu anys se li enfonsi el món provoca tendresa, però un curt és un format adequat per captar un instant que canvia una vida.

«Provocadora» (Èlia Lorente) són de nou nenes prepúbers, de vacances a casa dels avis, amb lavabos que tenen ceràmica dels anys setanta. L’avi, la nena, la psicopatologia familiar. Innocència, o no: abús? Presència d’un avi imponent? Tot és massa conceptual, una successió d’imatges «boniques», però no s’acaba de veure. Potser sí, o potser no, potser és el món mental de la nena.

«Anhel de llum» (Alba Cros) són imatges de Barcelona i la veu en primera persona d’una lesbiana nascuda en un poble de Lleida de mil habitants, llegint un text on explica que a Barcelona es va trobar i és feliç, amb imatges de menys definició que imiten els vídeos familiars, filmats de forma més maldestra.

A veure, si neixes en un poble de Lleida de mil habitants és molt probable que n’acabis fotent el camp, sigui quina sigui la teva orientació sexual. Sempre podràs tornar-hi al cap dels anys a heretar i reformar la caseta de la iaia, com un altre pijo neorural (de fet podria és un camp temàtic igualment acceptable dins la indústria del cinema d’avui, sempre en podries fer un altre curt). Però en fi, només exposa una la complaença en un estil de vida, no hi ha narració.

«Tots els meus colors» (Anna Solanas, Marc Riba) és animació stop-motion basada en una frase de la nena que va perdre la mare i amb ella «tots els colors del món». És la metàfora òbvia d’un trauma, però de nou no es desenvolupa res, en una successió d’imatges que en el millor dels casos demostren un lloable amor per la natura.

Explicar històries, o no
La diferència principal entre els curts és la capacitat d’explicar històries, l’storyelling. Alguns se’n surten: quan un nen es queda trasbalsat pel petó d’una nena, quan s’acaba el curt ja no és un nen, o ja no és el mateix nen. En canvi, sense narració no hi ha res: les imatges boniques i la causa no són prou, i tant si val si és personal, política o les dues coses alhora.

El 26 de febrer hi ha una segona projecció. Continuarem informant.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *