Passa cada any: arriba el febrer i donen senyals de vida. Demanen, amb emoció a penes continguda, si hi haurà calçotada. Es declaren disposats a ajudar en el que sigui, a pagar el que toca.
Se’ls explica que es dona prioritat als socis del Casal… i desapareixen com llàgrimes en la pluja. Són, ai, els individualistes.
El que passa és que la calçotada es fa perquè hi ha gent que regala temps i feina. Cal posar un cotxe per anar a comprar, anar a comprar, assegurar el lloc, fer la salsa, atendre les graelles, netejar.
Limitar l’aforament a 40 permet, gràcies al know-how acumulat, que les coses flueixin entre les graelles i les taules i l’ambient s’ompli d’alegria.
El gust de la carn rostida ens retorna als diumenges de la infantesa. L’antic escalf de l’aglomeració familiar avui potser és un sentiment de pertinença i ja està, però no és poc.
El model de la calçotada demostra que el treball en equip funciona i que l’individualisme és un tret al peu.
És cert que circulen defenses de l’individualisme com una suposada característica catalana, dit en termes positius.
Ho fan per inconsciència en els millors casos, i per exemple per hipocresia i mesquinesa classista en els pitjors.
En el fons, viure a l’estranger enfronta l’expatriat a la catalanitat, perquè per roaons òbvies no la pot donar per descomptada, està absent en l’ambient.
L’obliga, per tant, a prendre posició, i s’haurà de moure entre dos pols: una persona catalana en cap cas et resultarà automàticament interessant i rellevant. Però renunciar als referents comuns d’entrada és empobridor.
El calçot és un d’aquestes referents. Una ceba allargada absurda, que sense la salsa, i la carn i l’allioli seria ben poca cosa, però ho ha tornat a fer, ha demostrat la força que té.
Es pot dir que la calçotada de Praga ha arribat a un equilibri entre allò que el nucli impulsor vol donar i el màxim dels altres que es poden atendre sense que el nucli impulsor senti que se li falta al respecte.
Per tant si el Casal creix la calçotada creixerà, perquè és lineal, més gent vol dir més necessitats i més recursos.
A partir d’aquí, fer que creixi el que no és calçotada és més complicat. Costa molt interessar la gent en coses que no es pugui menjar. A la gent no li agrada que l’hi recordin, però és així.
En qualsevol cas, no hi ha altre model que treballar en equip, donar temps a un col·lectiu, i que per definició la suma de les aportacions individuals sigui superior a les parts, que dos i dos sigui igual a cinc.