Una reflexió sobre la importància del Barça en la vida de la diàspora catalana al món
Avui que el Barça viu una etapa de reconstrucció profunda —esportiva, econòmica, institucional i simbòlica—, volem recordar una de les veus de la comunitat blaugrana, la dels que vivim fora.
Per a la diàspora catalana, ha estat també molt més que un club: un pont cultural i identitari que obre converses i crea complicitats. El Barça ens ha servit més d’una vegada per trencar el gel: des de conèixer nous amics fins a sortir airosos d’un control policial o d’una frontera.
Per tant, saben de primera mà que el Barça és una de les institucions més potents i reconeixibles del soft power de Catalunya arreu del món.
Avui, des de Txèquia, a la diàspora catalana observem la reconstrucció profunda del Barça amb la mateixa barreja d’esperança i passió que des de casa.
Un club malalt?
En un article recent, Roger Vinton critica durament la gestió de Joan Laporta. Segons ell, el Barça continua amb pèrdues estructurals, viu de vendes de patrimoni i de les anomenades “palanques”, i acumula un deute de més de 2,5 miliards d’euros. Laporta ha fracassat en l’objectiu de revertir el llegat de Bartomeu. Ha convertit el club en un pacient crònic, dependent de maniobres comptables i decisions de risc que posen en perill el seu futur.
Vinton tracta el Barça com una empresa normal, sense entendre que és una entitat atípica, amb actius intangibles que no surten al balanç i una marca global que viu de centenars de milions de seguidors internacionals, de la televisió, del marxandatge i dels patrocinadors globals. El Barça no pot ser analitzat com una societat anònima; és un club amb un valor simbòlic i emocional que condiciona totes les seves decisions econòmiques.
Treure el Barça de la fallida era molt difícil, Laporta es mereix el crèdit per haver-ho aconseguit. Portar Xavi i després Flick també es mereix reconeixement. Fitxar Deco, que era arriscat pel seu passat complex al club, veient el rendiment que ha donat també ha estat un altre encert.
Els barcelonistes hem tingut una gran sort amb la secció femenina, que és avui un dels actius més potents de marca del club. Encara està infravalorada econòmicament, però l’impacte mediàtic i reputacional d’Alèxia, Aitana i companyia és molt superior al que reflecteixen els números. Ha estat un dels pocs elements que han reforçat la imatge del club durant aquests anys difícils.
Criticar les noves start-ups del Barça tampoc és just: si podríem pensar que el fitxatge de jugador té un 50% de probabilitats d’èxit, una empresa tecnològia en té menys de 10%. El risc és part del joc. Laporta ha intentat diversificar les fonts d’ingressos i això, almenys conceptualment, és correcte.
L’estadi: la inversió clau del segle XXI
En la gestió de la reconstrucció de l’estadi, l’equip directiu mereix una crítica directa. Aquesta setmana, en una entrevista, Ferran Olivé, el tresorer del club ve a dir que sobre penalitzacions “ja veurem”, perquè els turcs no van poder treballar 24 hores al dia. No sabien que a Europa el soroll nocturn està limitat? Quin equip legal va redactar un contracte de 1.000 milions d’euros (les estimacions de costs inicials, mes els sobrecostos i altres costos indirectes poden pujar sobre els 1.500 millions d’euros) ? Que el tresorer del club digui que Goldman Sachs va ser qui va decidir la constructora ho diu tot.
Un altre gestor potser pensaria que s’ha fet el projecte en un moment financer crític per al club, assumint riscos enormes i posant més pressió a la caixa. Per què no esperar uns anys per fer un estadi millor, més tecnològic i amb capacitat de diferenciar-se dels estadis que s’estan fent ara, en un context financer més estable? Sobretot quan sabem que la IA i la robòtica canviaran el món en la propera dècada. Per aprofundir podeu llegir aquest paper de McKinsey sobre robots en la construcció, o aquest altre de la Federació Internacional de Consultors d’Enginyeria (FIDIC), sobre IA en les infraestructures.
Un estadi es construeix per més de cinquanta anys, i un cop un club ha invertit, queda “agafat” per la part estructural de l’estadi. On és l’amplitud de mires de què parlava el tresorer a la seva entrevista a El Periódico aquesta setmana?
Si bé la decisió del moment per la reconstrucció del estadi, és debatible, en tot cas, la reconstruccio s’ha d’implementar de manera professional, donat que es un projecte que és molt complex (podeu llegir aquest paper de KPMG sobre per donar idees introductories sobre la qüestió).
La decisió de no seleccionar una empresa espanyola no ha de ser necessàriament dolenta, i no falten veus que atribueixen la pressió mediàtica i política que rep Laporta a aquest fet.
En realitat, té bastant de sentit triar una constructora turca. Les empreses del sector del país han treballat en molts projectes d’alta complexitat durant les darreres dècades, tant a Turquia com a Rússia. Des d’aquest punt de vista, eren candidats vàlids.
Ara bé, seleccionar una empresa que entre les referències només té la construcció d’un estadi de 25 mil espectadors a Mersin (Turquia) és una decisió molt arriscada. El fet que el Mersin jugui actualment a la tercera categoria del futbol turc és més rellevant del que podria semblar. La pressió sobre els terminis i l’exigència de qualitat no són comparables entre un equip de la tercera divisió turca i un dels clubs d’elit mundial del futbol.
El més difícil d’entendre és per què no es va convidar empreses europees o asiàtiques, quan qualsevol constructora del món voldria tenir al seu portafoli el nou estadi del Barça. El club hauria d’haver aprofitat millor aquesta oportunitat en el procés de licitació, buscant el màxim nivell d’excel·lència i competència internacional.
Les empreses xineses, per exemple, han construït estadis i grans infraestructures arreu del món. La referència de Hutchison al Port de Barcelona demostra que la col·laboració amb empreses asiàtiques en infraestructures complexes és possible i pot ser beneficiosa.
Més enllà dels retards, el retorn a l’estadi es gestiona malament. Tot indica poca planificació i absència de gestió de riscos. En aquest context, és fàcil imaginar que el contracte també estarà mal fet en les penalitzacions per defectes de qualitat i retards, en la part dels pagaments finals i les garanties, la qual cosa empitjorarà la posició del club en un possible conflicte judicial amb l’empresa turca.
Errors? hi ha marge de redempció
La gran assignatura pendent de Laporta és reparar la terrible sortida de Messi. Segons les enquestes el jugador més estimat. Objectivament, el que més títols i ingressos ha aportat al club. El relleu no va sortir bé amb Ansu, però amb Lamine sembla que sí, de moment. Si el primer Laporta tenia Messi, el segon té Lamine, i això fa mes fàcil quansevol presidència.
Hi ha debat sobre quan s’ha de fer un homenatge a Messi, l’ideal seria despres de que se signi un acord vitalici per representar la marca amb el club. Laporta encara podria corregir l’error amb la gestió de la sortida de Messi. No serà fàcil. El PSG ja sembla que no és competència, però Miami oferirà molts diners a l’argentí, i avui Miami és la capital de Llatinoamèrica. Veurem si ell i la família acaben enamorant-se d’aquesta ciutat com es van enamorar de Barcelona. Lligar Messi al nou estadi del club es el gran repte d’aquesta directiva. Laporta va fer una errada imperdonable amb la sortida del jugador, però errar és humà, i encara és a temps de reparar-ho.
Tant se val d’on venim…
Mentrestant, el soft power blaugrana continuarà. Probablement, no hi ha cap gran ciutat europea on no es pugui trobar residents catalans disposats a reunir-se a veure almenys les grans cites. A partir d’aquí surten converses sobre les qüestions tractades en aquest article, xarxa i, en el millor dels casos, amistats. Saber “què ha fet el Barça” continua sent una necessitat ineludible de molts catalans de la diàspora cada cap de setmana de Lliga i cada partit europeu.
Carles Brunat
Consultor i emprenedor, especialitzat en Europa Central.