El que Catalunya podria aprendre de Txèquia en gestió forestal

A Catalunya quan algun polític o periodista cortesà parla de la diàspora catalana sovint diu alguna cosa en el sentit que és (som) els ulls de Catalunya al món. És xerrameca buida perquè, també en aquest àmbit, rarament va seguida de res concret i substancial. Però bé, assumim per un moment que la frase té sentit, que els de fora veiem el que hi ha pel món perquè hi vivim, i per tant podem contribuir a divulgar-ho a Catalunya, on hi ha elits responsables i humils, disposades a aprendre copiant dels millors que hi ha per tot el món. En aquest cas, des de Txèquia ens podem permetre divulgar el model local de gestió del bosc, de silvicultura. El que ve a continuació és això, com una reacció a l’espectacle de foc, llum, destrucció que acaba d’inaugurar al Baix Empordà la temporada d’incendis 2026.

D’entrada, deixem clar que els txecs saben el que és un incendi forestal. El maig d’aquest any va cremar un parc nacional al nord i es van perdre 100 hectàrees. El 2022, al mateix parc, el foc va arribar fins al land alemany adjacent de Saxònia i es van perdre unes 1.200 hectàrees, i es considera un «gran» incendi. Per posar-ho en perspectiva, en el moment d’escriure això el foc de les Gavarres ha devorat unes 2.200 hectàrees. Es dirà que la zona mediterrània és més seca que el centre d’Europa. És veritat, però no és tota la veritat. On és la diferència?

La diferència és que a Txèquia també saben, des de fa més de dos segles sense interrupció, que els boscos són una qüestió d’Estat. Mentre que ara mateix a Catalunya bombers i protecció civil afronten nous episodis de risc molt alt d’incendi i a la conversa pública es parla d’encetar melons i entrar en debats, a Txèquia el debat no “comença”. O si ho voleu, va començar en temps de l’emperadriu Maria Teresa, la filla de l’arxiduc Carles que va perdre Catalunya el 1714. És a dir, a Txèquia la gestió del bosc és un aspecte més de vida, es una cosa que es dona per feta.

No tallar mai més fusta de la que el bosc és capaç de regenerar

El territori txec és bosc en un 35%, una de les proporcions més altes d’Europa. Històricament hi havia extensos boscos de faig, roure, avet blanc i avet roig. Durant segles van donar llenya, carbó vegetal, fusta per a la construcció i matèries primeres per a la mineria i la indústria del vidre. L’explotació va arribar a ser tan intensa que, al segle XVIII, l’emperadriu Maria Teresa va impulsar una reforma de l’administració forestal.

D’aquella reforma en va néixer un dels principis fonamentals de la silvicultura moderna: el rendiment sostingut. És a dir, no tallar mai més fusta de la que el bosc és capaç de regenerar. La gestió forestal deixava de ser una activitat extractiva per convertir-se en una disciplina científica, basada en inventaris, planificació, coneixement del sòl, dels cicles de creixement i de les espècies.

Al segle XIX, la industrialització va afavorir les plantacions extensives d’avet roig. Era una espècie de creixement ràpid, amb troncs rectes i una elevada rendibilitat econòmica. El model va funcionar durant més d’un segle, però tenia una debilitat: substituïa boscos diversos per masses pràcticament monoespecífiques, molt més vulnerables a les sequeres, als temporals i a les plagues.

El règim comunista va accentuar aquesta orientació productivista. Després del 1989 una part important dels boscos va ser retornada als antics propietaris, als seus hereus i als municipis, tot i que l’Estat encara administra la meitat dels boscos del país. La propietat va canviar; la idea que el bosc és una responsabilitat pública, no.

Els txecs estudien, exploten i estimen el seu bosc, perquè es pot fer tot alhora

Quan les grans sequeres del segle XXI, lligades al canvi climàtic, i la proliferació de l’escarabat de l’escorça van devastar milions d’avets, es va revisar el model. Avui s’impulsen boscos mixtos, regeneració natural, més diversitat d’espècies i una planificació adaptada al canvi climàtic. No han renunciat a la gestió forestal; l’han perfeccionada.

La silvicultura aporta entre el 0,6 i el 0,7 del Pib txec. És un pes modest, comparable al d’altres països europeus. Tot i això, els documents oficials del Ministeri d’Agricultura insisteixen que els boscos produeixen fusta, però també protegeixen el sòl, regulen els recursos hídrics, afavoreixen la biodiversitat, mitiguen els efectes del canvi climàtic i ofereixen espais de lleure. És a dir, generen un valor que el Pib només reflecteix parcialment. Per tant, la saviesa profunda que hi ha en admetre que no tot és Pib, o Pib per càpita, en aquest cas és doctrina oficial, governi qui governi.

Aquesta visió també es tradueix en recerca. Universitats com la Mendel University de Brno i la Czech University of Life Sciences Prague participen en projectes europeus sobre restauració forestal, bioeconomia i adaptació dels boscos al canvi climàtic. Després de la crisi provocada al segle XXI per l’escarabat de l’escorça, Txèquia s’ha convertit en un referent europeu en la transformació de boscos vulnerables en ecosistemes més resilients.

Tot el que s’ha dit més amunt és important, però no tindria sentit sense dir com a Txèquia la gent, de tota edat i condició, sent el bosc. Hi caminen, hi passen els caps de setmana, hi recullen bolets i fruits silvestres, hi porten els infants des de ben petits i mantenen una extraordinària xarxa de camins senyalitzats. El bosc és espai de producció per a certs sectors professionals, però també de lleure, d’educació i d’identitat nacional. Ningú no contraposa explotació sostenible i conservació, perquè tothom assumeix que un bosc abandonat no és necessàriament un bosc ben conservat.

Catalunya és cada vegada més forestal, amb camps abandonats que esdevenen masses contínues de vegetació, amb combustible acumulat i amb un risc creixent de grans incendis. Però el debat sobre la política forestal continua ocupant un lloc marginal. Les elits discuteixen sobre infraestructures, energia o habitatge, però i el bosc?

Potser aquest és el veritable aprenentatge que ofereix Txèquia a Catalunya. Els boscos es protegeixen tot l’any, amb coneixement, planificació, propietaris implicats, administracions exigents i una societat que entén que el territori també s’ha de governar. Les societats més madures no esperen que el bosc cremi per descobrir que era important. Fa més de dos-cents anys que els txecs ho saben. La pregunta és si els catalans reaccionaran, també en aquest aspecte.

Antoni Ferrando és coeditor de la Revista Kampa Europa Central, al servei de les comunitats i els residents catalans a Txèquia, Àustria, Eslovàquia i Hongria.