De tant en tant cal parlar de política txeca, encara que el tema no entusiasmi gaire les comunitats estrangeres, en general. Últimament, de cara a les eleccions legislatives previstes aquesta tardor, el panorama polític del país està remogut perquè el primer ministre Babiš perd suport. El que dèiem al juny s’ha capgirat. L’oligarca convertit en polític i primer ministre, que no fa tant semblava invencible, comença a tenir competència.
Una discutida imatge d’èxit
Babiš s’ha fet ric després de 1989, treient profit durant el capitalisme del coneixement i els contactes acumulats durant el règim comunista, amb pràctices oligopòliques i comprant mitjans de comunicació per la influència. Va entrar en política amb una imatge construïda pels spin doctors, d’home “fort i competent” decidit a “posar ordre”. Sumada a unes maneres de nou ric, és una imatge que li ha creat un públic i una massa de votants suficient per guanyar eleccions i anar esquivant a les enquestes escàndols relacionats amb els ajuts europeus. El seu grup empresarial, dins la indústria agroalimentària, és dels primers terratinents del país i receptor de diners de Brussel·les, i a Txèquia és difícil menjar sense que hi guanyin diners.
La reacció
Sembla que això comença a canviar. Les massives mobilitzacions de repulsa a Babiš, a Praga i les ciutats, potser començarien a tenir una traducció política.
L’agència de notícies ČTK dona al partit Ano de Babiš un 25,4, però la coalició dels Alcaldes (Stan) i el Partit Pirata queda molt a prop, amb el 24,9. Stan és una coalició d’alcaldes de poblacions mitjanes i petites, basada en lleialtats locals i ènfasi en la gestió competent i lliure de corrupció. Els Pirates són el vot jove i urbà, de repulsa a la corrupció i d’ènfasi en la tecnologia i l’ecologisme.
Els liberals i conservadors “de tota la vida” encara hi són
Un tercer subjecte per damunt del 20 per cent és la coalició Spolu, dels antics partits conservadors (Ods, Top) i els democristians (Kdu- Čsl). Són sigles dels anys noranta, lligades a la corrupció massiva que va acompanyar el desplegament del capitalisme a Txèquia. Però d’altra banda tenen el relat de ser gent d’ordre, “els de tota la vida”, els que van portar la democràcia i el capitalisme, això per no dir que la biologia va afavorint el recanvi generacional.
L’esquerra clàssica se’n va per l’aigüera
A una distància, per damunt del 10%, ve el racista (populista, feixistoide) Okamura, que recull els marges llunàtics de la societat. L’esquerra clàssica camina cap a la desaparició. El Partit Comunista (Ksčm) entra per molt poc, a penes supera el mínim requerit del 5%, i el Partit Socialdemòcrata (Čssd) no entraria al parlament. Val a dir que és membre de la Internacional Socialista, per tant és l’equivalent al Psoe a Txèquia.