Juliol: pa amb tomàquet i pernil, escalivada, arròs negre

Els dinars del club*samfaina (10)

Una idea va pel bon camí quan els seguidors la milloren. El dinar de juliol l’han enriquit una recepta d’allioli ràpid i triomfal i l’aportació de pernil i una master class de pa amb tomàquet: tot ofert pels comensals.

Hem començat amb uns musclos al vi i amb la tradicional escalivada amanida del club, aquesta vegada amb un convidat especial: mozzarella txeco-italiana. Què vol dir, això? Doncs que són italians el know-how i el venedor eixerit i simpatiquíssim que te la ven al mercat i et fa tastar dues coses més, però en canvi el producte no és búfala sinó llet de vaca txeca. O sigui, un compromís intel·ligent. El pebrots de l’escalivada ens han dit al mercat que eren d’Hongria, que des d’aquí és quasi local.

Després ha arribar l’arròs negre. Què hem de dir. Volíem posar al títol “arròs racialitzat”, però després hem pensat que en aquests temps en què la realitat supera la paròdia algú ho podia trobar bé i fins i tot elogiar-nos.

Els ingredients venen del proveïdor habitual. Precisament en ingredients costosos, com el marisc, és on la idea del crowdcooking brilla, com una forma de cooperació perquè la suma sigui superior a les parts. La tinta és de la mateixa botiga.

L’allioli és un gra d’all trinxat, un ou sencer i 25 cl d’oli de girasol o d’oliva fluix. Un cop de batedora i es produeix la transubstanciació, el miracle, l’epifania. L’all txec té molts octans, o sigui que aneu amb compte i poseu-vos d’acord abans, sobretot en cas de sopar romàntic.

De postres meló, albercocs, préssecs, maduixes, tret del meló tot de per aquí. Vins: un tramín txec semidolç, gentilesa d’un dels comensals, rísling alemany i un sauvignon blanc wine of Spain, no deia d’on.

La tertúlia s’ha allargat molt. La ventilació creuada de la casa i efectes especials com vídeos de gavines i onades a You Tube provoquen un curiós efecte “passeig marítim” que tothom es pren irònicament, no cal dir-ho. El perfil dels comensals (empresarial, financer, matemàtic) ha assegurat una amanida de temes de gran interès, amb temps i tot per a parlar del nostre dissortat país.

No coregem eslògans, però recordeu que ens guien els principis “el nacionalisme (gastronòmic) no es cura viatjant” i “cuina o barbàrie”, seguint les ensenyances del llibre de l’any a Catalunya.

El mes d’agost tanquem la barraca, fins al setembre.

___
Els del club*samfaina, un braç gastronòmic del Casal catalanotxec, continuen decidits a formar una bona tradició. Reunir-se en una casa particular, cuinar seriosament i no portar res, solament una contribució a les despeses, i quedar alliberat de retornar res és l’essència del crowdcooking, una idea de futur (podeu veure aquí de què va la cosa, però és l’últim dissabte de mes, la llista es tanca dijous a la nit, els límits són les 10-12 persones que caben en un pis còmodament, l’ordre d’entrada és l’ordre de demostració d’interès). La |REVISTA|KAMPA| és l’orgullós mediální partner de la idea. Publiquem íntegrament la nota de premsa que els samfaines ens envien després de cada dinar. Aquí la de juliol.