De la calçotada al calçot de pis, teoria i pràctica: amb pollastre a la catalana i gelat de postres de músic.

Els dinars del club*samfaina (15)

El calçot de pis exigeix ser netejat meticulosament i s’aprofita tot o quasi tot.

Diumenge passat el Casal va fer la calçotada clàssica, a l’aire lliure, molta gent, flama, brasa, carn rostida i allioli. Nosaltres ens vam quedar un feix de calçots i ens l’hem fet a casa al forn. Quina diferència hi ha entre una cosa i l’altra? Si la calçotada és colla i festa major, el calçot de pis és música de càmera, menys gent, menys soroll i i menys despesa d’energia. Si el calçot a l’aire lliure es llença a la flama tal qual arriba del camió, o quasi, en canvi el calçot de pis exigeix ser netejat perfectament, el malparit. En contrapartida com que es fa al forn s’aprofita més, quasi tot. No es crema per fora, no s’ha de llençar l’exterior cremat. Tampoc hi casuística de pitet: es menja amb forquilla i ganivet.

Catalan style chicken, amb prunes i panses, segons la recepta de Ferran Adrià.

Si no hi ha foc de llenya i flama tampoc hi ha brasa, carn rostida, mongetes i allioli. Es pot provar altres coses. A més de l’escalivada amanida (o amanida d’escalivada), que és constant en el club*samfaina, hem fet pollastre a la catalana. Una adaptació de la recepta de Ferran Adrià. Ara bé, al «Catalan-style turkey» fa servir unes potetes de pollet de gall d’indi jove i tendre i això a les carnisseries del país no ho sabem trobar. El que hi ha són uns cuixots de titot enormes, tan grossos que intimiden. Però bé: es fa la ceba, s’estova, es va caramelitzant, es daura el pollastre. Les prunes seques i les panses es deixen marinar hores (si pot ser una nit) no en vi ranci, com diu l’original, sinó en vi de Porto. Aquest vi va a la ceba i el pollastre, i quan es redueix s’hi afegeix la pruna i la pansa i la «passata» de tomàquet, i aigua, i que faci xup-xup mitja horeta, al foc baix o mínim.

Gelat de postres de músic, fruits secs, figues, confitura de figa, vi ranci.

Però si alguna cosa demostra el bé que anem com a grup és que ens venen membres que no poden venir al dinar i ens fan les postres allí mateix, tal qual, amb facilitat insultant d’experta i felicitat de bona amiga. A base de fruits secs trinxats i marinats en vi ranci, s’hi afegeix mascarpone i una màquina ho gela. Fruits secs, figa i confitura de figues i vi ranci completen el gelat de postres de músic. Vins blancs i negres xilens, de supermercat, cafè, etc., i com sempre, l’intangible: es conversa, i no ens n’adonem i es fan les tres, les quatre i les cinc, fins que cal fer un pensament, i abans de sortir repetim tots, junts, ben adoctrinats: es pot viure sense cuinar? Sí, però malament. I en segon lloc: el nacionalisme (gastronòmic) no es cura viatjant!

___
Us podeu afegir al club*samfaina a través del WhatsApp del Casal Catalanotxec. Són el seu braç gastroesnob. Es reuneixen en una casa particular, cuinen amb alguna pretensió de seriositat i no s’hi porta res de menjar o beure, solament una contribució a les despeses. Això allibera els comensals d’aquella sensació tan de la respectabilitat petitburgesa d’haver de retornar res i dir “la pròxima a casa nostra”. Aquí no cal, perquè això va de crowdcooking, una idea de futur. Podeu veure aquí de què va, però és l’últim dissabte de mes, la llista es tanca dijous a la nit, els límits són les 10 persones que caben en un pis còmodament, l’ordre d’entrada és l’ordre de demostració d’interès. La |REVISTA|KAMPA| és l’orgullós mediální partner de la idea. Publiquem íntegrament la nota de premsa que els samfaines ens envien després de cada dinar. Aquí la de març.