el cinquè, Kdu-Čsl, no supera el 5% per entrar.
En política txeca, les primeres enquestes de l’any confirmen que es manté la fortalesa del moviment Ano de Babiš, amb més d’un 33% d’intenció de vot. Si les eleccions fossin ara guanyaria amb rotunditat. Ara bé, només es podria coaligar amb els altres populistes, els de Tomio Okamura i el 10% que els toca ara mateix. Cal dir el nom dels líders carismàtics perquè aquests partits són bàsicament això, organitzacions al voltant d’homes “forts”, i viuen del descontament de les classes populars, a les ciutats petites i els pobles.
Des d’ara fins a les eleccions ja es veurà com evoluciona aquest bloc. El creixement de Babiš podria estar passant en prejudici d’Okamura, perquè serveixen el mateix mercat electoral, de manera que la proporció de vot entre uns i altres podria canviar però el bloc continuaria bàsicament igual.
Mentrestant, la “coalició de coalicions” al govern suma el 36%. Quasi el 39% sumant-hi el cinquè partit, els democristians. Però no és del tot adequat sumar-los, perquè cauen al 2,7% molt lluny del 5% que cal per entrar al parlament.
Les tribulacions de la coalició de govern
La coalició de govern la lidera Ods, però pateix desgast i cacofonia de veus. Hi ha una persistent sensació de crisi al país, sobretot per la inflació i l’empobriment resultant, l’escassesa d’habitatge i la falta del que seria un sentit de direcció estratègica. Ja en vam parlar, hi ha qui considera que el país està atrapat en el que els economistes anomenen “trampa dels ingressos mitjans”.
El partit segon partit del govern, Top no té absolutament cap raó programàtica de ser, ve d’una escissió antiga de l’Ods, per tant no té un missatge propi, és més liberalisme conservador. El partit dels alcaldes (Stan) no va més enllà del perfil pragmàtic dels seus orígens, és una coalició d’alcaldes.
A més, el primer ministre Fiala, d’Ods, té un perfil seriós i avorridot de professor universitari, per tant sempre ho tindrà pitjor davant tant de populista, en la política entesa com guerra d’estratègies de comunicació i tecnologia del poder.
La irrellevància de l’esquerra
El partit més a prop del que solia ser l’esquerra són els Pirates, però en aquesta cas és un partit sobretot generacional, de vot urbà, jove i educat, que es manté en un sòlid 10 per cent, va en coalició amb el partit dels alcaldes i alhora aquests dos van en coalició amb la colició de tres que formen Ods, Top i Kdu-Čsl.
L’esquerra tradicional sembla ser cosa de vells i continua avançant cap a la irrellevància. El partit comunista, l’hereu del partit que va governar fins a 1989, ara mateix no entraria al parlament.
La retòrica paleocomunista d’un partit que no s’ha distanciat mai de la dictadura sembla ser una autoderrota segura. Però atenció, perquè encara està pitjor l’esquerra “moderna”, els socialdemòcrates homologables, el partit txec de la Internacional Socialista: la política identitària i el clientelisme del feminisme professional tampoc no sembla que interessi ningú.
De la resta dels partits hi ha uns verds que no se n’acaben de sortir, perquè el discurs i el públic l’ocupen els Pirates, un partit anarcocapitalista i dos grupuscles del poti-poti populista-racista-feixistoide, per aquells que encara troben Babiš i Okamura massa tous.