El Casal Catalanotxec va fer la segona sessió de la mostra VOC d’Òmnium Cultural a Praga. Som pocs, però hi som. En les converses vam comentar que aquest format digital té un potencial infinit per a distribuir continguts entre la diàspora, per poc que les comunitats i les institucions s’hi posin i facin el que toca.
Més varietat de temes
Dit això, què vam veure? En la primera sessió vam dir, com una especulació, que semblava que si no fas un curt de determinades categories temàtiques el més possible és que el teu curt no acabi veient la llum. Vam suggerir per exemple nens i nenes prepúbers, sexualitats no normatives o qualsevol forma de mastegar indefinidament un trauma. Ara bé, en la segona sessió veiem que estàvem equivocats: tots els curts sorprenen per l’originalitat de la temàtica que trien. Bé, de fet tots menys un. Això és el que vam veure.
El tren de l’alegria (Jordi Boquet, 2023) passa en una aula de formació d’actors, entre jocs de dinàmiques i role-playing, però també se’n podria dir experiments psicològics per manipular els aspirants a actors, provocar-los emocions fortes i ensenyar-los a controlar-les. El programa del VOC diu que «recorda casos com el de l’Institut del Teatre o el que va destapar el Diari Ara a terres lleidatanes», però no és veritat: de fet, degrada aquest curt relacionar-lo amb la creació de pànics morals i el negoci de la comunicació. Aquí, per contra, som davant d’una mostra del difícil i desagraïda que és la formació de l’actor, amb elements de realisme de documental. Costa deixar de pensar en que passar per un institut de teatre ha de ser una experiència intensíssima, i que és impossible que tots els graduats que les escoles de teatre produeixen cada any acabin dedicant-s’hi. Però bé: l’important és que el curt crea i manté tensió fins al final, l’artefacte narratiu funciona.
La casa oberta (Julieta Lasarte, 2023) són records de la neta de l’actriu catalana Mary Santpere (1913-1992) al voltant d’una elegant casa d’estiu, la casa del títol. Està fet amb la veu de la narradora i una successió d’imatges de filmacions familiars, iuxtaoposant imatges de la vida familiar a la casa, en un ambient de benestar, relax i impecables sastreria d’estiu i respectabilitat petitburgesa, sobretot la terrassa, d’aquells sopars i sobretaules, etc., alternades amb imatges de la casa buida. Del marit de la Santpere i avi de la narradora és conegut que es va suïcidar, però les imatges del món familiar i el testimoni de la seva neta el mostren com el més comediant de la família. Aquí hi ha un potencial narratiu que no cal dir supera de molt les possibilitats d’un curt, el qual continua com un exercici d’estil, sense tensió ni narració.
Al Nadal toca fusta (Max Calvera, 2022) és un deliri de sèrie B al voltant del tió i un nen estrany. Probablement el difícil de fer un curt és que el motiu «encaixi» en les possibilitats del mitjà, és a dir que no es noti que fas un curt perquè no tens diners per fer una pel·lícula. Si et passa això el perill és acabar sobrecarregant-lo fins a més enllà del despropòsit. A més trobar nens actors creïbles és, com se sap, molt difícil. D’altra banda situar la tradició del tió en un context on no l’entendran farà gràcia sobretot a Catalunya, per raons òbvies, però basar la comicitat en aquest sobreentès queda molt casolà.
Una corda lligada en l’espai (Ingrid Ferrer, 2023) és un estilitzat i breu fragment de sis minuts de documental, un instant en la vida de la gent que s’ocupa de fer tocar les campanes en petites esglésies rurals.
El curt com un projecte de llargmetratge
Si mai no ens haguéssim separat (Marc Esquirol, 2023) és de nou un apunt, un esbós de llargmetratge complet, però ben narrat i filmat, en la tradició bergmaniana la psicopatologia de la parella urbanita i benestant, amb problemes de luxe, de gent civilitzada. Pel que sembla ell i ella, encara joves i bonics i de perfecta dentadura, després d’una crisi es donen «una altra oportunitat» en una escapada a la neu, però ai, volen i dolen, el que s’ha trencat sembla que ja no es pot reparar, tot i que sempre pot caure un últim clau, per què no, sempre ve de gust. Qui es cregui aquestes premisses i el món de gent amb aquest nivell de preocupacions valorarà sens dubte la qualitat i el potencial de l’autor.
Traca (Marc Camardons, 2023) és l’únic dels curts de la sessió amb la temàtica previsible, en aquest cas les dificultats existencials dels homosexuals. Són nois marginals, de barriada, de polígon, parlant en una barreja de català i espanyol, amb un llenguatge ple fins a dalt de fantasies vulgars i no cal dir que masclistes no, el que ve després. Fins que dos es queden sols i passa alguna cosa que dona sentit literal a la noció del que et passa quan no pots més i una veritat irreprimible t’esclata a la cara.