Els dinars de l’OFF-samfaina (25)
Eh que érem estrictes amb la regla de l’últim dissabte de mes? Bé, doncs ens l’hem petat i ens hem trobat el PRIMER dissabte, perquè ha aparegut un cuiner nou, amb el seu estil i el seu bagatge, i hem assajat noves tècniques i tecnologies, com un difusor de fogons de gas que assegura magnífics arrossos i fideuàs per a Samfaines futures. Això és l’OFF-Samfaina, fora de les reunions regulars, per experimentar. Però TAMBÉ ens trobarem l’últim dissabte de mes com sempre, si Déu vol.
Què hem fet, avui, en aquesta Samfaina no oficial? Un homenatge a l’abuela Teresa i el seu arròs amb conill i pebrot. Que la cuina de les àvies i les mares és el pilar de la civilització mediterrània ho sabem o ho intuïm tots. Així doncs, l’abuela Teresa feia un foc entre tres pedres, en un racó de parets socarrades del seu pati. Els ingredients els havia plantat o criat ella al seu hort. Ho posava tot al foc, mentre feia altres coses, anava i venia, perquè tenia tot i tothom al cap, i vigilava l’arròs com si res, i li donava un toc aparentment descuidat, però el resultat era perfecte, excels, o almenys és el record d’una infantesa feliç i plena d’amor.
Avui hem assajat el mateix no en un foc entre tres pedres, sinó amb un difusor en fogons de gas, per repartir el calor de forma uniforme i fer, d’entrada, una reducció del pebrot roig i verd. Dues hores, slow food. El pebrot tenyeix i perfuma l’oli. El pebrot es reserva, i sobre l’oli es fregeix el conill.
Un cop fregit el conill es torna a posar el pebrot i salsa de tomàquet, que s’ha fet abans, i es fa una mica de lloc i s’hi posa l’arròs. Aquest arròs s’ha de sofregir en l’oli perfumat pels sucs del pebrot, i després s’hi afegeix aigua calenta, res de brou, no cal, i s’acaba fent tot.
Les amanides, les postres i els vins
Al voltant d’aquest plat principal hem organitzat el menú. Un parell d’amanides: la waldorf, un clàssic, que té api, poma, raïm negre, panses i nous, i fulla variada, i una vinagreta d’oli, llet, llimona, sal i pebre. En segon lloc, una amanida treta d’Ottolenghi, amb enciam, cebeta tendra, raves, càperes, tomàquet sec, i una vinagreta d’oli, all, suc de llimona, sal i pebre.
De postres, Itàlia, que no falla mai. La Colomba és una preparació de Setmana Santa que recorda molt el panettone, perquè té la mateixa base de massa mare, però amb un altre disseny. Vins? Un Veltlínské Zelené txec, per fer honors al vi local. Un blanc portuguès, Douro, Porca de Murça. Un Ribera del Duero, doble RR.
L’OFF-Samfaina és la prova d’un èxit, perquè amb un sol dissabte al mes no n’hi ha prou: calen més dies per provar més tècniques i més procediments. Definitivament, el nacionalisme (gastronòmic) NO es cura viatjant.
___
Us podeu afegir al club*samfaina a través del WhatsApp del Casal Catalanotxec. Són el seu braç gastroesnob. Es reuneixen en una casa particular, cuinen amb alguna pretensió de seriositat i no s’hi porta res de menjar o beure, solament una contribució a les despeses. Això allibera els comensals d’aquella sensació tan de la respectabilitat petitburgesa d’haver de retornar res i dir “la pròxima a casa nostra”. Aquí no cal. Podeu veure aquí de què va. La |REVISTA|KAMPA| és l’orgullós mediální partner de la idea. Publiquem íntegrament la nota de premsa que els samfaines ens envien després de cada dinar. Aquí el primer dinar experimental de març.