Els dinars del club*samfaina (28)
Si ets català i vius a Praga o Txèquia i trobes a faltar menjar “normal” fes-te soci del Casal Catalanotxec i vine als dinars del club*samfaina.
Avui hem d’exaltar la figura del David Lédl: és el nostre peixater. És un xicot txec, jove i simpàtic, que ha decidit dedicar-se al peix. Aquí teniu la pissarra de la seva botiga: les tres columnes volen dir que compreu: 1) el peix sencer, sense els budells, o bé 2) filets nets, sense espines, o bé 3) marisc.
És al carrer Štefánikova, prop d’Anděl. Fa anys que hi és, i no té ni web, ni fa tractes amb repatidors. Si vols peix del David hi hauràs d’anar en persona i parlar-hi, no et podràs aprofitar d’esclaus explotats que t’ho porten a casa, per la teva comoditat.
Aquí una foto de seu taulell.
Nosaltres li hem comprat verat fresc i musclos. Les sardines, diu el David, són un problema: els croates, la mare que els va parir, se les queden i no les exporten, i els francesos envien morralla, de molt poca qualitat! Diu que no ho accepta, que els ho torna.
Avui a la samfaina d’abril hem començat amb un xató, que vol dir amanida i una salsa romesco de Budapest. Pebrot rostit, tonyina i anxoves, cogombrets, olives negres, i salsa romesco: avellanes i ametlles, all rostit, pimentó, etc. Tot a base d’ingredients que trobeu a la gran distribució alimentària txeca: Billa, Albert, Lidl, etc.
Això és la plàtera, però aquí teniu el plat, amb la salsa romesco.
Després hem fet soja-faves a la catalana. És un plat que consisteix en fer soja fresca i pèsols COM SI fossin faves tendres a la catalana. Parlant amb els botiguers, amb la gent que fa la feina de veritat (no amb els paràsits digitals) s’aprenen coses. El jelito, que és la botifarra negra txeca, resulta que és un producte fresc de la matança del porc, i a finals d’abril això queda lluny, perquè ja ve la calor. Per tant hem triat “tmavá tlačenka”, un embotit que és fosc perquè es fa amb sang, gelatina i trossos de carn. Ha quedat així:
Després ha arribat el principal: verat i musclos en escabetx, amb porro, pastanaga, soja, pèsols i patatones. Els musclos de l’escabetx s’han acabat desfent i perdent perquè són petits. Ho hem après de la gran Maria Nicolau. Ella sola està recuperant i renacionalitzant la cuina de les mares i les iaies, a través del seu llibre Cuina o barbàrie, que ens inspira i ens guia.
Hem acabat amb un toc de maduixa amb vinagre blanc i sucre, i un cafetó moka dels de tota la vida. El vi? Un blanc xilè del súper.
El nacionalisme (gastronòmic) no es cura viatjant. Es pot viure sense cuinar? Sí, però malament.
_____
Et pots afegir al club*samfaina a través del WhatsApp del Casal Catalanotxec. Són el seu braç gastroesnob. Es reuneixen en una casa particular, cuinen amb alguna pretensió de seriositat i es troben per dinar l’últim dissabte del mes. No s’hi porta res de menjar o beure, solament una contribució a les despeses. Això allibera els comensals d’aquella sensació tan de la respectabilitat petitburgesa d’haver de retornar res i dir “la pròxima a casa nostra”. També allibera de reciprocar qui no pot, perquè no té lloc ni plats, que al cap i a la fi a Praga tots som població d’al·luvió i molta gent hi està de pas. Podeu veure aquí de què va. La |REVISTA|KAMPA| és l’orgullós mediální partner de la idea. Publiquem íntegrament la nota de premsa que els samfaines ens envien després de cada dinar. Aquí el dinar d’abril.