Mar i muntanya i més d’un viatge al·lucinant

Els dinars del club*samfaina (36)

Avui mar i muntanya i viatges extraordinaris. Un enginyer de telecomunicacions que treballa a l’agència espacial europea i acaba de ser pare, un actor que acaba de creuar el continent americà en bicicleta i un consultor estudiós de la geopolítica que ha estat a tot arreu dos cops, més els habituals, com la periodista que ens fa les magnífiques fotos del gastroporno.

El discurs d’avui era mar i muntanya. És propi de la cuina catalana? No ho sabem, però és igual. Fa pensar en el poema de Maragall:

A dalt de la muntanya hi ha un pastor,
a dintre de la mar hi ha una sirena;
ell canta al dematí que el sol hi és bo,
ella canta a les nits de lluna plena.

El pollastre amb gambes l’hem portat cap a una picada sense xocolata i fumet de gambes en comptes de brou de carn. També és més agraït desossar el pollastre.

Abans hem començat amb l’eterna variació de la nostra escalivada amanida, o amanida d’escalivada.

També una sopa, una variació de la rebollita italiana amb pesto d’alfàbrega. Té bulb de fonoll, ceba, api, pastanaga, cigrons, tomàquet.

O sigui, primer la sopa i l’amanida, o l’amanida i la sopa. La segona part ha estat la del mar i muntanya. A més del pollastre i les gambes han aparegut calamars amb pèsols i mandonguilles.

Ja sabem com va acabar la història del pastor i la sirena.

Ella canta: Pastor me fas neguit.
Canta el pastor: Me fas neguit sirena.
Si sabessis el mar com és bonic!
Si veiessis la llum de la carena!

Tot amb vins txecs de Moràvia, de petits cellers. De postres, flam de la Marga amb les primeres maduixes.

Es pot viure sense cuinar? Sí, però malament.

El nacionalisme (gastronòmic) NO es cura viatjant.

Brou, sofregit i picada: cuineu, malparits!

_____
Si ets català i vius a Praga o Txèquia i trobes a faltar menjar “normal” et pots fer soci del Casal Catalanotxec i venir als dinars del club*samfaina. Et pots afegir al club*samfaina a través del WhatsApp del Casal Catalanotxec. Són el seu braç gastroesnob. Es reuneixen en una casa particular, cuinen amb alguna pretensió de seriositat i es troben per dinar l’últim dissabte del mes, o bé qualsevol altre dissabte, si així s’acorda, en un off-samfaina. Es menja en una casa particular però no s’hi porta res de menjar o beure, solament una contribució a les despeses. Això allibera els comensals d’aquella sensació tan de la respectabilitat petitburgesa d’haver de retornar res i dir “la pròxima a casa nostra”. També allibera de reciprocar qui no pot, perquè no té lloc ni plats, que al cap i a la fi a Praga tots som població d’al·luvió i molta gent hi està de pas. Podeu veure aquí de què va. La |REVISTA|KAMPA| és l’orgullós mediální partner de la idea. Publiquem íntegrament la nota de premsa que els samfaines ens envien després de cada dinar. Aquí, el dinar de febrer.