Sobretaula de noves aplicacions del xat Gpt, bitcoin, inversions i crònica negra lleidatana.
Els dinars del club*samfaina (41)
L’estiu avança a Praga, després de la calorada de juny el juliol acaba xafogós, estrany: el sol no apreta però fa calor, el dia està gris, hi ha humitat, acabarà plovisquejant. Tant se val: el Casal Catalanotxec no és mort, només fa la migdiada, i l’últim dissabte de mes la secció que agrupa els gastroesnobs es desperta i fa un dinar. Avui la novetat era sardineta fresca marinada amb cítrics.
“Com el ceviche”, ha dit algú. O com l’esqueixada: una preparació de peix cru. La sardina fresca ve del nostre peixater de referència, el David Lédl de Smíchov. S’ha de tallar en filets i marinar unes tres hores en oli, suc de llimona, pela de taronja i llimona rallada, julivert i menta picats, sal i pebre. El plat ha sorprès els comensals, potser per un biaix contra la humil i popular sardina, tot i el seu valor nutritiu? El gust de la sardina crua és “fort”, o si ho preferiu “intens”, però la gràcia aquí és el contrast cítric i herbal.
Extractes de la conversa: les aplicacions del xat Gpt que troba la gent són cada vegada més sorprenents. Ens l’estem començant a pagar i és un altre nivell. L’última i més sorprenent és que és capaç d’analitzar la teva cartera d’inversions a partir de captures de pantalla, descriure’t el que tens i donar-te consells segons el que vulguis fer.
La sardina és part del “Salmorejo DIY amb coses”. En el dinar de juny ja va sortir: aquí hem substituït la sardina en conserva per la fresca i marinada, i amb totes les altres peces.
Cadascú es pot muntar el que més li vingui de gust:
Extractes de la conversa: la facilitat de comprar una clau connectable a l’ordinador per anar acumulant satoshis. Com, anotant 24 paraules, et poden bombardejar la casa i pots creuar la frontera sense més propietats que la roba que portes… i tornar a recuperar el patrimoni.
Els musclos a la marinera ja els hem fet en algun moment: la salsa té ceba i all sofregits, tomàquet, pimentó, una toc picant de harissa, una mica de farina, i s’aigualeix amb l’aigua on s’han obert els musclos amb api, llimona i llorer. Després s’ha de triturar, es torna a la paella, s’hi tornen els musclos i al cap d’un moment es poden servir, empolvorats amb julivert picat.
Lleida també existeix! Històries del far west català
Extractes de la conversa: l’octubre de 2021 el cos sense vida de Pol Cugat va desaparèixer. El van trobar, mort, en una masia de les Borges Blanques. Tenia 25 anys, havia fet estudis de forestal, era expert en escalada i guia de muntanya. El que feia era vigilar la masia… i la plantació de marihuana, petita, destinada al consum local, probablement coneguda i tolerada pels Mossos. Quan els qui el van trobar van anar a buscar el cos del Pol van descobrir que havia desaparegut. Què se sospita? Que bandes més poderoses de traficants vigilen i exterminen els responsables de qualsevol iniciativa de plantar marihuana que vagi més enllà dels dos o tres testos al balcó per al consum propi.
La paella de gamba i calamar, amb fumet de caps de gamba, és el clàssic inevitable al qual sempre es torna. El marisc és del David Lédl, el de les sardines i els musclos. L’arròs continua sent bomba, de l’Esclat Bonpreu, graciosament donat per un amic del club.
Extractes de la conversa: els barris “problemàtics” són una zona de guerra ara mateix. Passa a Balaguer, a Lleida. La policia i els sanitaris, el personal de primera línia, el que s’embruta i es juga el físic, està sota control polític, i en tensió. És agradable pensar que les coses haurien de ser d’una determinada manera, que hi ha coses que els servidors de l’Estat “no es poden permetre”. Es comprensible voler creure en el bé, sobretot en un dinar tan celebratori. Però la realitat és tossuda, i deixar de parlar del que “no pot ser” genera monstres i després tot són plors i jeremiades.
Amb tot això vins blancs txecs, cafè amb toc nata de cuinar del Billa per qui en vulgui. A les postres admetem que fem concessions: les maduixes són d’hivernacle belga, trobades al supermercat, el gelat de vainilla és industrial, les neules no són the real thing, són una imitació dels francesots. Ells en diuen cigarretes croustillantes, i són de Chabrior, una marca del gegant francès Intermarché, que a Praga es ven (deshonestament) com un producte gourmet a les botigues Delmart, quan és un producte de supermercat, amb la química que fa possible la distribució massiva. Però bé: el cuiner diu que no en sap més, i al cap i a la fi la suma pot ser superior a les parts, i més amb la presència inesperada però oportuna en l’enquadrament de la foto d’una tassa de cafè que és un souvenir kafkià de Praga.
© Photos by Carla Pedret.
_____
Si ets català i vius a Praga o Txèquia i trobes a faltar menjar “normal” et pots fer soci del Casal Catalanotxec i venir als dinars del club*samfaina. Et pots afegir al club*samfaina a través del WhatsApp del Casal Catalanotxec. Són el seu braç gastroesnob. Es reuneixen en una casa particular, cuinen amb alguna pretensió de seriositat i es troben per dinar l’últim dissabte del mes, o bé qualsevol altre dissabte, si així s’acorda, en un off-samfaina. Es menja en una casa particular però no s’hi porta res de menjar o beure, solament una contribució a les despeses. Això allibera els comensals d’aquella sensació tan de la respectabilitat petitburgesa d’haver de retornar res i dir “la pròxima a casa nostra”. També allibera de reciprocar qui no pot, perquè no té lloc ni plats, que al cap i a la fi a Praga tots som població d’al·luvió i molta gent hi està de pas. Podeu veure aquí de què va. La |REVISTA|KAMPA| és l’orgullós mediální partner de la idea. Publiquem íntegrament la nota de premsa que els samfaines ens envien després de cada dinar. Aquí, el dinar de juliol.