Viena, una altra ciutat d’Europa Central. Des de Praga ens sentim veïns de l’antiga capital imperial, la comunicació i l’abundància de connexions per autobús, tren i avió és aclaparadora. Si sou a Praga, visiteu Viena.
Dit això, a Viena també hi ha catalans que hi viuen, i els hem visitat. La lletra potser és diferent, però la música és molt semblant a la que sentim a Praga: sempre ho mouen tot uns pocs, les mares i els pares amb fills petits tenen una tendència quasi natural a mobilitzar-se: la cura de la canalla es “col·lectivitza”, tothom vigila els seus i els altres alhora, i els petits guanyen un nombre indefinit de “cosins” per anar-se veient, jugar i parlar català. Hem passat una tarda de finals d’estiu familiar a Viena que és bàsicament igual al que passa a Praga entre gent de circumstàncies similars.
Ha coincidit la diada institucional i una visita privada a Viena perquè dos del Casal Catalanotxec passem a veure què fan els catalans d’Àustria. Hi ha un casal a Viena (Instagram), que és el que té més gent, i dos més, a Salzburg i Graz. Un cop l’any es troben per dinar i jugar a futbol.
El futbol es divideix en dos camps, els grans, que fan una lligueta de tres equips, i els petits. Els equips són mixtes i l’entrega és total, amb algun ensurt i tot, que per sort s’acaba només amb una orella vermella per pilotada.
Al final parlaments, diplomes, lectura de textos, fotos de record. També hem cantat Els segadors.
El lloc és SportCenter Donau City, 135 mil metres quadrats de pistes de bàsquet, futbol, vòlei platja, etc. tot perfectament endreçat, gestionat amb la fluïdesa de la civilització centreuropea.
Després del futbol hi ha hagut un berenar (molt merescut), ofert per la delegació del govern. La Krystyna Schreiber, la delegada, ha vingut a saludar i conversar amb tothom.
La col·laboració pràctica entre casals de diferents Estats és difícil, perquè tothom està molt ocupat, etc., però la bona voluntat és gran i l’intercanvi d’experiències i informació pot ser inspirador entre la gent dels casals que s’involucra en la producció d’esdeveniments, és a dir en fer que les coses passin.
La conversa continua, descobrim que el xoc cultural invers també afecta la gent que porta un cert temps a Àustria: viure en un país que funciona i que flueix et condiciona fatalment quan tornes a Catalunya.
Els matrimonis mixtes també són molt freqüents: hem vist criatures que parlen català amb la mare, rus amb el pare (!) i alemany a l’escola (!!). Els grans ens trenquem el cap i pensem massa, però els petits ho viuen amb una naturalitat tan reconfortant com fascinant.
La jornada s’acaba, és dissabte al vespre i la canalla està distreta: les nenes ballen coreografies pop donant-ho tot, i els nens, aprofitant que no hi ha ningú al camp de futbol, han tornat a xutar la pilota a les fosques.