Entrevista a Anna Espona, pintora
L’Anna Espona és una pintora catalana que viu a Viena. Vam parlar del seu art quan va participar en una exposició col·lectiva a Viena mateix. En aquesta entrevista s’explica.
Què és per a tu la pintura? Una forma de comunicació, intento que sigui una expressió el més genuïnament possible de la meva ànima. Dic intento, perquè és un repte intentar donar forma —ja sigui en imatges, paraules o música— a aquesta expressió tan genuïna que neix de l’interior.
Com neix una pintura? En el meu cas, sobretot de l’observació i de la intuïció. Tinc molta memòria visual i el que més m’activa són els colors, més que no pas les formes. En el dia a dia, una combinació de colors pot ser suficient per fer-me agafar el pinzell i començar.
De vegades apareix la inspiració d’una manera molt més clara: una imatge que es forma gairebé de cop i que necessito esbossar ràpid abans que s’esvaeixi. No passa sovint, i com més la busques, més s’escapa. Cal deixar-la venir.
Quan una pintura neix així, tot flueix. Són processos més ràpids, on gairebé no hi ha lluita i és molt satisfactori.
Com és el procés des de la primera inspiració fins a considerar l’obra acabada? Comença sempre amb una idea vaga. No hi ha res tancat d’entrada. És com un fil que es va desenrotllant a mesura que pinto i que em va guiant, gairebé sense adonar-me’n.
Tot es construeix i es transforma sobre la marxa. Sovint cal fer passes enrere, replantejar, deixar anar idees que pensaves que funcionarien però no ho fan. Forma part del camí.
Al principi, m’agrada deixar-me portar molt pel gest. En els esbossos, fins i tot utilitzo la mà esquerra perquè és més lliure, menys controlada, i això fa que apareguin formes inesperades que obren noves direccions.
Saber quan una obra està acabada és potser el més difícil. Si la tingués sempre davant, no deixaria mai de retocar-la. Al final, és una decisió: acceptar que és un final obert i saber posar-hi un punt i final.
Com gestiones els moments de bloqueig creatiu? És un dels moments més delicats. Passa sovint i pot ser frustrant. Com més hi penses, més alimentes el dubte i la inseguretat.
El que intento fer és aturar-me: deixo la pintura, la penjo en un lloc visible i m’allunyo. Deixar de buscar una solució lògica és clau, perquè en l’art sovint no funciona així.
Al cap d’uns dies, quan hi torno, la mirada ja és una altra. I de vegades és gairebé màgic: allò que abans era un bloqueig es resol sol, o apareix una idea nova, passant-hi per davant, sense forçar-la. Es tracta d’aprendre a fer callar el soroll mental i confiar en el procés.
Quin paper tenen els colors? El color és una de les grans fonts d’inspiració. Hi ha colors que em toquen directament l’ànima, amb els quals tot flueix de manera natural. D’altres apareixen molt poc, com si no formessin part del meu llenguatge.
Treballo sobretot des de la intuïció. Normalment és el mateix procés el que marca el camí: els colors van apareixent sobre el llenç i es van revelant a mesura que interactuen entre ells. És en aquest diàleg on realment entenc quins funcionen.
Quins materials i tècniques fas servir? Pràcticament sempre he treballat amb oli. L’oli demana temps, paciència. Fa pensar a poc a poc, i això m’agrada.
Demana temps: hores, setmanes, fins i tot mesos per acabar una peça. Has d’anar treballant per capes, deixar reposar, tornar-hi amb una altra mirada… I sovint el quadre que retrobes no és exactament el mateix que vas deixar uns dies abans.
Això fa que el procés sigui més lent i reflexiu. Però precisament aquí hi ha la gràcia: no és tant el resultat final com tot el camí. Pintar a l’oli és un exercici de paciència. Una manera d’aprendre a fer les coses sense pressa.
Vas presentar quatre obres a la Galerie Toolip dins del projecte col·lectiu Water Visions. Com va sorgir el tema de l’aigua i les criatures marines? La sèrie Under the Blue la vaig començar perquè el mar i l’aigua són una font d’inspiració inesgotable per a mi. El món sota l’aigua sempre m’ha fascinat: és un dels paisatges més bells que existeixen però estan tan amagats… segurament per això es poden mantenir més intactes. Quan més llegia i aprenia d’aquestes criatures, més fascinació i inspiració m’arribava.
Quina connexió tens amb l’aigua? Sempre m’ha fascinat el poder magnètic que té l’aigua en mi. Si puc, nedo cada dia; necessito aquest contacte, que per a mi és sanador i purificador, i això em porta al Mediterrani, que tant anyoro aquí.
En la col·lecció Under the Blue, l’aigua és el llindar entre dos mons: el món de secà on habitem els humans i el món sota la superfície, desconegut i misteriós. L’aigua és un pont, és origen de vida, tot flueix i tot torna a l’aigua. En aquesta col·lecció, l’aigua és el mitjà a través del qual podem accedir al nostre propi oceà interior. Els humans sempre alcem els ulls al cel per trobar respostes. Rarament mirem cap endins. És una invitació a ser coratjós i a submergir-se en les profunditats del món interior, com les fascinants criatures d’aquesta col·lecció.
Creus que la pintura pot ajudar les persones a expressar-se i a mirar el món d’una altra manera? Totalment. L’art és aliment per a l’ànima. I, curiosament, és una de les parts de nosaltres que menys nodrim.
La pintura es converteix en un llenguatge propi, una manera de donar veu a allò que sovint no sabem expressar amb paraules. El més valuós és que no hi ha regles: tot hi cap. Especialment en els nens, és molt potent: poden explorar sense por, sense límits, on tot és vàlid. Poden dibuixar persones amb set caps o pintar l’aigua de color groc… i està bé.
Es tracta d’atrevir-nos a expressar allò que no ens permetem en altres contextos, de trencar esquemes i qüestionar els límits. I és aquí on l’art esdevé una eina real de creixement, tant personal com col·lectiu.
Amb la irrupció de la intel·ligència artificial, són l’autenticitat i la sinceritat artística més importants que mai? No veig la intel·ligència artificial com una amenaça per al futur de la pintura. Són dues coses molt diferents. La IA es centra en el resultat: pot generar una imatge en segons. Però una altra cosa és l’art.
L’art respon a una necessitat més profunda. Té a veure amb l’experiència humana, amb allò que sentim, dubtem o intentem entendre. I això no es pot automatitzar. La IA pot crear imatges, sí, però no art en el sentit més profund.
Per això crec que, en aquest context, l’autenticitat i la sinceritat són més importants que mai. Al final, el que connecta no és només el que veiem, sinó el que hi ha al darrere.