La separació de Txecoslovàquia: aspectes que el catalanisme no té en compte

ceskoslovensko3

L’1 de gener de 1993 Txecoslovàquia es va separar de forma pacífica en dos Estats, Txèquia i Eslovàquia. Això fascina el catalanisme com un exemple d’alta cultura política, perquè va ser exactament això. Ara bé, que tot allò va passar en circumstàncies molt diferents a la plurinacionalitat ibèrica no sorprendrà ningú. Aquest text prova de fer un esbós d’aquestes diferències, assumint que a Catalunya són poc conegudes.

D’entrada, els txecs estaven situats històricament en una relació de superioritat. La nació eslovaca és un invent d’intel·lectuals nacionalistes txecs al segle XIX. Necessitaven definir la població de llengua eslava autòctona al nord de la gran Hongria, parlada per una gent que mai havia tingut no experiència d’Estat, sinó consciència nacional.

Incorporant Eslovàquia, els nacionalistes txecs guanyaven territori i població davant del món germànic, amb molta més població i una cultura més potent. Pavel Kosatík, un historiador txec actual, ha parlat de «somni eslovac» dels txecs: els eslovacs eren un poble més rural i endarrerit, però alhora més eslau, per tant més «pur», menys germanitzat.

La independència va arribar el 1918. Txecoslovàquia, el nou Estat, es va es va bolcar en l’Eslovàquia rural i endarrerida: va construir carreteres i escoles, va enviar mestres i funcionaris. Per la llei de les conseqüències no desitjades es va crear «Praga», el concepte, com una capital llunyana i paternalista, llavor de ressentiments futurs.

Durant la Primera República, fins a 1938, hi va haver intents intel·lectuals de fondre les nacions en una, però la diferència va perdurar. Durant la segona guerra mundial els eslovacs van tenir l’única experiència semblant a un Estat propi, en forma d’un protectorat de l’Alemanya nazi. L’únic reconeixement va arribar als anys seixanta, amb una reforma federal de l’Estat que va perdurar després de la invasió soviètica de 1968.

Quan la separació de 1993 va arribar, uns i altres tenien plena consciència que existia l’altre. La gent triava la nacionalitat que volia tenir als documents. L’idioma eslovac es feia servir amb normalitat a Eslovàquia i era present en la vida txeca. Val a dir que els dos idiomes són tan semblants que decidir si són idiomes o variants del mateix és un debat bizantí entre lingüistes. La diferència la crea i la cultiva la política.

Després de 1989 el final dels Estats comunistes a Europa va provocar noves independències. Van ser pacífiques al Bàltic, però l’horror bèl·lic a Iugoslàvia va incentivar el pragmatisme.

A Eslovàquia, com en altres parts de l’Europa postcomunista, Vladimír Mečiar va recórrer al nacionalisme per aferrar-se al poder. A la banda txeca el neoliberal Václav Klaus va estar encantat de treure’s del damunt un territori pobre. L’estiu del 1992, en qüestió de dies i negociant en mànigues de camisa, aquests dos senyors van dividir l’Estat (galeria de fotos).

En resum, el moment va afavorir una independència ràpida i sense cap referèndum. Això va provocar protestes a una i altra banda, Václav Havel va dimitir però després va acceptar ser president de Txèquia. Aquell procés avui és vist amb ressentiment només per un grapat d’intel·lectuals praguesos, als quals la paraula «nacionalisme» provoca un reflex pavlovià a la contra.

El fet és que no se’ls escolta ningú. Les relacions entre txecs i eslovacs són tot un món. Praga té una vibrant comunitat eslovaca. El polític Andrej Babiš, un dels homes més rics del país, és eslovac.

Últimament el cap d’estat txec, el contestat president Miloš Zeman, és un ancià decrèpit i lleig de 76 anys, molt empitjorat després d’una vida d’addiccions . Sembla entestat en convertir-se en una personificació de la masculinitat tòxica, incorpora el sarcasme i els insults als discursos presidencials.

Per contra, la presidenta eslovaca Zuzana Čaputová és una senyora en plenitud, 45 anys, atractiva, advocada i ecologista. L’admirable gestió eslovaca de l’epidèmia, quasi sense morts, acaba de fer pujar la imatge i la moral dels eslovacs, si és que això vol dir alguna cosa.

La relació entre txecs i eslovacs ha continuat en tots els àmbits, des dels matrimonis mixtes fins a les inversions recíproques. Si la frontera no va arribar a existir mai, més enllà de la placa a l’autopista, l’accés dels dos països a la Unió Europea la va acabar de fer invisible. Fins avui els txecs i els eslovacs no es consideren tan estrangers els uns als altres.

Antoni Ferrando

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.