Etiqueta: casal

Els dinars del club*samfaina (13)

Fa fred, hem repetit escudella, aquesta vegada amb galets, que ens ha portat un comensal. A més també ens ha portat les excel·lents neules artesanes Sant Tirs, del Berguedà, amb el magnífic eslògan «Resistents-Irresistibles». No és bonic, això? Els comensals ens comencen a portar coses i a ampliar la proposta. Això i els còctel d’olives de El Olivar. Per tant hem repetit l’escudella, però no cal repetir el discurs de l’escudella, mireu l’última crònica. La resta del dinar: escalivada amanida, postres de sorbet de fruits de bosc amb nabius frescos, vi blanc austríac guardat al balcó, i vi negre de Castella la Vella.

Si els dinars estan consolidats, si els comensals porten coses i fan propostes, i la tertúlia flueix, en canvi des del punt de vista de la producció hem de concedir la primera autocrítica. Per molt que idolatrem l’escudella, qui la fa té por de caure en la rutina. Per tant no hi haurà més repeticions de dos dinars seguits. El mes que ve entra en consideració el borsč, la sopa nacional russa, polonesa i ucraïnesa, com a mínim.

___
Els del club*samfaina, un braç gastronòmic del Casal catalanotxec, continuen decidits a formar una bona tradició. Reunir-se en una casa particular, cuinar seriosament i no portar res, solament una contribució a les despeses, i quedar alliberat de retornar res és l’essència del crowdcooking, una idea de futur (podeu veure aquí de què va la cosa, però és l’últim dissabte de mes, la llista es tanca dijous a la nit, els límits són les 10-12 persones que caben en un pis còmodament, l’ordre d’entrada és l’ordre de demostració d’interès). La |REVISTA|KAMPA| és l’orgullós mediální partner de la idea. Publiquem íntegrament la nota de premsa que els samfaines ens envien després de cada dinar. Aquí la del gener.

Els dinars del club*samfaina (12)

Et costa de pair, la tardor centreeuropea? T’aplana que sigui fosc a les cinc de la tarda? Et desinfla el fred, la humitat boirosa i la fosca? No et preocupis! El club*samfaina et regala la glòria de l’escudella catalana, pàtria del meu cor, qui de tu s’allunya, d’enyorança es mor.

Aquesta vegada els comensals es van emocionar davant el miracle de la transubstanciació del brou, van començar a recordar pares i mares i iaies, van començar a felicitar-se el Nadal i es van posar a cantar els Segadors… no, això últim és broma.

Però és cert que no hi pot haver un plat més perfecte per a la tardor i l’hivern centreeuropeu que l’escudella. Feliçment, per una vegada, el carnisser tenia costella de vedella. Amb el pollastre i el bou i el porc per a la pilota, tot local, la carn va quedar coberta. Això i el jelito, que com deveu saber és el més pròxim a la botifarra negra que té la cultura txeca, tot i que molt inconsistent, s’ha de posar realment els últims dos minuts perquè es desfà massa.

La part vegetal també és local i de més llocs, però es pot trobar tot als supermercats: patata, pastanaga, xirivia, col i coliflor, api, cigrons i la variant del bulb de fonoll va tenir un toc aromàtic benvingut. És important començar a bullir el dia abans perquè la carn de vedella quedi melosa i l’os de la costella faci el seu efecte màgic durant la nit.

Abans vam fer l’escalivada amanida marca de la casa que els sospitosos habituals ja s’han acostumat a esperar, i de postres peres en almívar, sorbet de mora i una cosa que es diu cantucci, i que amb bona voluntat acceptem com una aproximació italiana de Lidl al carquinyoli. Vi: Venècia, Xile, Lleó, Rioja. Olives i oli gentilesa de El Olivar.

L’escudella «fa Nadal», aquí hi va haver acord, encara que sigui un mes abans. Pel desembre farem pausa, perquè tothom està embolicat amb la família pròpia i/o a Catalunya. Pel gener està previst un dinar de Reis, però com sempre l’últim dissabte de mes. El cas és que l’escudella va agradar tant que es va plantejar l’oportunitat de tornar-hi el gener, contra l’esperit de varietat i innovació que ens caracteritza com a braç gastronòmic del casal catalanotxec.

Continuarem informant. Mentrestant, repetiu els nostres mantres: el nacionalisme (gastronòmic, si més no) NO es cura viatjant. Es pot viure sense cuinar? Sí, però malament.

___
Els del club*samfaina, un braç gastronòmic del Casal catalanotxec, continuen decidits a formar una bona tradició. Reunir-se en una casa particular, cuinar seriosament i no portar res, solament una contribució a les despeses, i quedar alliberat de retornar res és l’essència del crowdcooking, una idea de futur (podeu veure aquí de què va la cosa, però és l’últim dissabte de mes, la llista es tanca dijous a la nit, els límits són les 10-12 persones que caben en un pis còmodament, l’ordre d’entrada és l’ordre de demostració d’interès). La |REVISTA|KAMPA| és l’orgullós mediální partner de la idea. Publiquem íntegrament la nota de premsa que els samfaines ens envien després de cada dinar. Aquí la de novembre, després de la suspensió del dinar de l’octubre.

Els dinars del club*samfaina (11)

Amb la tardor arriben els bolets, i els txecs són boletaires obsessius. Per tant no és estrany que un membre del grup, amb dona txeca d’arrels rurals, ens porti una capsa de sabates plena d’uns diguem-ne rovellons (semblen rovellons), petits, potser a algú li sonen com «rovellons de botó», o potser són pinatells! Entre la traducció i que som de ciutat, ens perdem una mica. Però bé: una picada d’all i julivert i paella i avall. Cap queixa.

Continuem amb l’escalivada amanida marca de la casa, i després el fricandó. El gloriós fricandó. La carn de vedella a la República Txeca és una història. D’entrada no la podeu donar per descomptat. En tenen en dies concrets. Per tant val més que comproveu si la vostra carnisseria en té i quan. Si tenen el tall de vedella just, no demaneu filets. No els saben fer prims. “Prim” per al carnisser que ho-he-fet-tota-la-vida-qui-ets-tu-per-dir-me-com-tallar-la-carn doncs NO serà prou prim. El fricandó demana talls amples i prims. Probablement, el vostre carnisser és com un robot antiquat, que no sap sortir d’unes rutines. Compreu el tall, talleu-vos-el a casa.

Després els bolets. Ara aquí ens podríem posar estupends, que si tal o qual bolet. En realitat, si en trieu de dues o tres fonts anireu bé. En aquest cas van venir d’unes trompetes de la mort seques, restes d’una visita a Catalunya; uns bolets txecs secs, els ceps; una bossa de poti-poti de bolets congelats del Marks and Spencer. Va quedar prou bé.

Les postres tardorals eren poma amb mel i canyella al forn i nata muntada, però sona millor del que ha quedat, s’ha fet massa. No es pot tenir tot. El mes que ve, més. S’ha parlat de sarsuela, segons the one and only Maria Nicolau. Pel novembre, que ja farà fred, escudella.

Ens podríem canviar el nom de “club samfaina” a “club de fans de Maria Nicolau a Praga”, però seria excessiu. Avancem que el seu llibre passarà a ser molt important en la nostra iniciativa. Perquè sí, el nacionalisme (gastronòmic) no es cuina viatjant, i és veritat, és o cuina o barbàrie.

___
Els del club*samfaina, un braç gastronòmic del Casal catalanotxec, continuen decidits a formar una bona tradició. Reunir-se en una casa particular, cuinar seriosament i no portar res, solament una contribució a les despeses, i quedar alliberat de retornar res és l’essència del crowdcooking, una idea de futur (podeu veure aquí de què va la cosa, però és l’últim dissabte de mes, la llista es tanca dijous a la nit, els límits són les 10-12 persones que caben en un pis còmodament, l’ordre d’entrada és l’ordre de demostració d’interès). La |REVISTA|KAMPA| és l’orgullós mediální partner de la idea. Publiquem íntegrament la nota de premsa que els samfaines ens envien després de cada dinar. Aquí la de setembre, després de la pausa d’agost.

Els dinars del club*samfaina (10)

Una idea va pel bon camí quan els seguidors la milloren. El dinar de juliol l’han enriquit una recepta d’allioli ràpid i triomfal i l’aportació de pernil i una master class de pa amb tomàquet: tot ofert pels comensals.

Hem començat amb uns musclos al vi i amb la tradicional escalivada amanida del club, aquesta vegada amb un convidat especial: mozzarella txeco-italiana. Què vol dir, això? Doncs que són italians el know-how i el venedor eixerit i simpatiquíssim que te la ven al mercat i et fa tastar dues coses més, però en canvi el producte no és búfala sinó llet de vaca txeca. O sigui, un compromís intel·ligent. El pebrots de l’escalivada ens han dit al mercat que eren d’Hongria, que des d’aquí és quasi local.

Després ha arribar l’arròs negre. Què hem de dir. Volíem posar al títol “arròs racialitzat”, però després hem pensat que en aquests temps en què la realitat supera la paròdia algú ho podia trobar bé i fins i tot elogiar-nos.

Els ingredients venen del proveïdor habitual. Precisament en ingredients costosos, com el marisc, és on la idea del crowdcooking brilla, com una forma de cooperació perquè la suma sigui superior a les parts. La tinta és de la mateixa botiga.

L’allioli és un gra d’all trinxat, un ou sencer i 25 cl d’oli de girasol o d’oliva fluix. Un cop de batedora i es produeix la transubstanciació, el miracle, l’epifania. L’all txec té molts octans, o sigui que aneu amb compte i poseu-vos d’acord abans, sobretot en cas de sopar romàntic.

De postres meló, albercocs, préssecs, maduixes, tret del meló tot de per aquí. Vins: un tramín txec semidolç, gentilesa d’un dels comensals, rísling alemany i un sauvignon blanc wine of Spain, no deia d’on.

La tertúlia s’ha allargat molt. La ventilació creuada de la casa i efectes especials com vídeos de gavines i onades a You Tube provoquen un curiós efecte “passeig marítim” que tothom es pren irònicament, no cal dir-ho. El perfil dels comensals (empresarial, financer, matemàtic) ha assegurat una amanida de temes de gran interès, amb temps i tot per a parlar del nostre dissortat país.

No coregem eslògans, però recordeu que ens guien els principis “el nacionalisme (gastronòmic) no es cura viatjant” i “cuina o barbàrie”, seguint les ensenyances del llibre de l’any a Catalunya.

El mes d’agost tanquem la barraca, fins al setembre.

___
Els del club*samfaina, un braç gastronòmic del Casal catalanotxec, continuen decidits a formar una bona tradició. Reunir-se en una casa particular, cuinar seriosament i no portar res, solament una contribució a les despeses, i quedar alliberat de retornar res és l’essència del crowdcooking, una idea de futur (podeu veure aquí de què va la cosa, però és l’últim dissabte de mes, la llista es tanca dijous a la nit, els límits són les 10-12 persones que caben en un pis còmodament, l’ordre d’entrada és l’ordre de demostració d’interès). La |REVISTA|KAMPA| és l’orgullós mediální partner de la idea. Publiquem íntegrament la nota de premsa que els samfaines ens envien després de cada dinar. Aquí la de juliol.

Els dinars del club*samfaina (9)

Recordeu que en els nostres dinars fem èmfasi en una certa naturalitat i en l’ingredient local? Bé doncs aquesta vegada ho hem ignorat i hem tirat dels musclos, les gambes i els calamars, tan lluny del mar com estem, per a fer una paella o arròs a la paella. Hem volgut tornar al plat icònic per celebrar que comença un altre estiu i que no s’ha acabat el món, si més no de moment.

(No, no entrem en polèmiques absurdes, perquè una de les formes més segures de reconèixer un subnormal irrecuperable deu ser quan algú diu «no és paella, és arròs amb coses».).

D’on ve la fauna de la paella mixta? Els musclos són de granges del mar del nord, les gambes poden ser de l’Atlàntic i del Pacífic, els calamars ves a saber.

El pollastre i el porc són locals i fàcilment accessibles, de conill costa trobar-ne a la carnisseria especialitzada de la cantonada. De fet en la societat txeca hi ha divisió d’opinions sobre la qüestió: penseu que per més d’un jardí dels suburbis pròspers va fent saltirons el conill disneyificat de la petita de la casa.

En els entrants musclos al vi, llorer i julivert i aquests clàssics de la cuina catalana que són l’empedrat i la verdura escalivada. L’empedrat amb mongetes bullides, barates i accessibles a les botigues d’alimentació mediterrània africana i oriental, i al Lidl mateix. Ceba, pebrots, cirerols, olives i julivert, tot tallat ben fi, etc.

L’escalivada (en realitat rostida al forn): pebrot vermell, albergínia i escalunyes. Però l’escalivada clàssica catalana és avorridota, ens agrada convertir-la en amanida, amb olives grosses, ruca i canonges, i una vinagreta d’oli, llimona, mel i herbes provençals. El vi alemany, blanc, sec, fred.

De postres fruita roja, maduixes i cireres del país, i una curiosa mutació mini de la síndria que es troba pels supermercats i fa gràcia, és com una piloteta, però de moment no estan al punt de dolçor.

Temes de conversa: entre altres el bitcoin, Ucraïna, i el nostre desgraciat país. Sobre el bitcoin podem aportar bibliografia, ens ha sortit el llibre La filosofía del bitcoin, una breu (cent pàgines) introducció, centrada en l’essencial.

O sigui bona taula i bona conversa, amb bibliografia i notes a peu de pàgina. Ja ens perdonareu si ens posem estupends, però és que a vegades, només uns moments, costa evitar-ho.

___
Els del club*samfaina, un braç gastronòmic del Casal catalanotxec, continuen decidits a formar una bona tradició. Reunir-se en una casa particular, cuinar seriosament i no portar res, solament una contribució a les despeses, i quedar alliberat de retornar res és l’essència del crowdcooking, una idea de futur (podeu veure aquí de què va la cosa, però és l’últim dissabte de mes, la llista es tanca dijous a la nit, els límits són les 10-12 persones que caben en un pis còmodament, l’ordre d’entrada és l’ordre de demostració d’interès). La |REVISTA|KAMPA| és l’orgullós mediální partner de la idea. Publiquem íntegrament la nota de premsa que els samfaines ens envien després de cada dinar. Aquí la de juny.